Patí interior de l'Eixample: cada dia surt el sol

Com cada dia, el sol avança mandrosament pel patí interior,
mentre els sons quotidians comencen a despertar
i un paisatge, per moments inanimat, comença a prendre vida:

La dona que –matinera i laboriosa- comença a estendre la roba,
el senyor més gran que des d’un balcó proper
passa lentament les pàgines d’un diari
o l’anciana que ho guaita tot
des del darrera d’uns vidres ronyosos.

I per un cel blau –net i clar- volen nerviosament grups de coloms
d’aquí cap allà, atrafegats com si de sobte
tinguessin una estranya missió que canvia a cada pas...
i una remor de veus llunyanes
ens porta converses alienes, de desconegudes persones.

Però avui es festa i el temps marxa a un altre ritme,
coneixedor i còmplice de la voluntat dels seus transitaris
si exceptuem –està clar- aquell tossut gos que borda obsessivament
una vegada i una altra  a un espai del pati, indeterminat i buit.

Ara la llum ja ho inunda tot i un nen corre pel seu pati
amb els braços en creu cridant ple d’entusiasme:
puc volar, puc volar!... i el temps es renta la cara,
ja ha començat un nou dia i hi ha molta feina per fer!

Monument a Rafael Casanova

L’emblemàtica estàtua de Rafael Casanova  va ser creada l’any 1888 per l’escultor Rossend Nobas i va ser ubicada a l’actual passeig Lluis Companys i no va ser fins l’any 1914, justament l’any en que es commemoraven els 200 anys del setge a la ciutat per part les tropes franco-espanyoles, quan va ser traslladada a la seva ubicació actual (Ali Bei cantonada Ronda Sant Pere) que és la ubicació on va caure ferit Casanova el 1714.

Ens expliquen les cròniques que, després deferotges combats, les tropes enemigues havien aconseguit penetrar a l’interior de la ciutat i van aconseguir apoderar-se del Baluard de Sant Pere i això els obria el pas de l’interior de la ciutat. Però, inesperadament,  el propi Conseller en Cap Rafael Casanova, amb el pendó de Santa Eulàlia entre les mans, va córrer cap al baluard enfervorint i donant coratge als esgotats defensors de la ciutat: el van seguir tropes, dones, ferits i nobles de la ciutat.  L’acció va portar com a conseqüència immediata la recuperació d’aquesta posició fortificada i el retrocés de les tropes invasores fins més enllà dels límits de la ciutat. A l’acció va caure ferit el propi Casanova. El Baluard de Sant Pere va canviar de mans fins a 11 cops al llarg del dia i va ser l’escenari de desesperades defenses per part dels barcelonins.

L’estàtua de Casanova, a la seva nova ubicació, va ser complementada amb un sòcol amb relleus de Josep Llimona i un pedestal, obra d’Alexandre Soler March.

L’any 1905 es va dur a terme la primera ofrena floral en memòria dels caiguts l’11 de setembre de 1714 assolint el seu paper de símbol d’una resistència aferrissada i d’unes llibertats arrabassades per les armes.

Com no podia ser d’altra manera, amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, en acabar la Guerra Civil, el monument va ser retirat de la seva ubicació amb l’ordre de ser destruït, però la providència va voler que tot el seu conjunt monumental quedés oblidat, emmagatzemat  en un dipòsit municipal. Al llarg dels anys d’absència, en el lloc on havia estat ubicat Rafael Casanova apareixien, cada 11 de setembre, ofrenes florals anònimes dipositades fugaçment en breus descuits de les forces policials que custodiaven l’indret per evitar-ho.  Herois anònims que van mantenir viva una flama de resistència i de record als nostres caiguts.

Després de la mort del dictador Franco, l’alcalde de Barcelona Josep Maria Socías i Humbert va fer restaurar el monument al seu lloc original. Això es va produir el 27 de maig de 1977 i des d’aleshores han estat ininterrompudes les ofrenes florals i les desfilades ciutadanes en record i homenatge a uns dels moments més foscos de la nostra història.

El petit monument a Rafael Casanova, res no gaire rellevant artísticament, constitueix per a la ciutat el record d’uns fets i d’una història que no podem oblidar  i que tossudament repetim com un mantra místic cada 11 de setembre perquè, com va dir el poeta, “qui perd els orígens, perd identitat”.

La casa dels cargols de Sant Antoni

A finals del 1800, a la zona que ara ocupa el barri de Sant Antoni, s’hi trobava un conjunt d’hortes i petites cases de camperols flanquejades a la llunyania a una banda pels masos d’Hostafrancs i Sants i a l’altra per l’encara emmurallada ciutat de Barcelona.

Circulen històries que parlen que en una barraca feta de canyes i fustes velles hi vivia una parella de camperols de forma molt humil, complementant les seves collites amb la recerca d’espàrrecs, bolets, cargols, farigola i romaní per vendre-ho després al mercat. Continuen les histories explicant que un bon dia, mentre buscaven cargols van trobar, mig enterrat, un saquet ple de doblons d’or. Aquesta troballa va canviar tota la seva vida, dotant-los de recursos econòmics suficients com per viure còmodament ells i la seva descendència per a la resta de les seves vides. En honor a aquest esdeveniment, van fer construir dues espectaculars cases a l’indret on es trobava situada anteriorment la seva barraca i la van dedicar als cargols que els havien portar la prosperitat. Aquest indret és l’actual confluència entre Tamarit i Entença. Si aquesta historia és real o simplement una agradable llegenda no ho podem saber, però com diuen els italians “se non è vero, è ben trovato”

El que podem saber amb certesa és que l’edifici va edificar-se entre els anys 1888 i el 1895 i el seu disseny va córrer a càrrec de l’arquitecte Carles Bosch Negre, que va crear una obra modernista del estil més primerenc, tal com ha estat catalogada per Valentí Pons, amb el motiu omnipresent dels cargols… a les cornises, al ferro forjat de les baranes dels balcons, als frisos esculpits i a les mènsules. També tenen una gran rellevància el pagesos collint cargols representats en un fris central i serigrafiats de pagesos, pageses i detalls vegetals ornamentals.

La casa del cargols no és una gran obra del modernisme català, però és sense cap dubte un edifici singular, imaginatiu i amb una història al darrera que encara el fa més simpàtic, ple d’un art  malauradament perdut en l’arquitectura del segle XXI. 

L'antic escorxador de Barcelona

Amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, Barcelona va plantejar-se unificar els seus escorxadors (en tenia 2 en aquells moments, un al carrer Ocata per a vaques, vedelles i ovelles i un altre al carrer Pujades per a porcs) en un de sol i per la seva ubicació van triar-se uns terrenys coneguts com La Vinyeta, tocant a l’actual plaça Espanya.

Va inaugurar-se el 28 de juny de 1891 i la construcció inicial va ser obra dels arquitectes Antoni Rovira i Trias (1816-1889) i Pere Falqués i Urpí (1850-1916) encara que al llarg de la seva història va viure diverses ampliacions.

Des de 1889 fins el 1979 s’estenen 90 anys de servei on l’Escorxador va oferir el seus serveis ininterrompudament. La seva major superfície va estendre’s des del carrer Diputació fins al carrer Aragó i des de Vilamarí fins a Tarragona, l’equivalent a 4 illes de cases, uns 40.000 m2.

El 29 de març de 1979 va tancar les seves portes. El progrés demanava que una instal·lació d’aquestes característiques estès ubicada fora de la ciutat, així que va ser traslladat a les instal·lacions de Mercabarna. Va ser en aquests moments que la ciutadania, a través de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample, va iniciar la campanya “Tenim raó, volem les Cotxeres i l’Escorxador”, que pretenia lliurar aquests espais de l’especulació urbanística i aconseguir que el seu destí final fossin equipaments per al barri. Després de recollir 3.000 signatures i de fer multitud d’actes, assemblees i accions ciutadanes diverses, finalment es va guanyar la batalla i tots dos espais van ser integrats com espais públics.

Així va néixer a l’espai de l’antic escorxador el projecte Parc Joan Miró, no sense una certa polèmica: el seu disseny i realització es va adjudicar a Beth Galí, dona del delegat d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, l’Oriol Bohigas amb un cert regust de tongo en la seva adjudicació. Després del seu enderroc, el Col·legi d’Arquitectes va fer públic el seu descontent per la manca de sensibilitat urbanística que s’havia tingut al no deixar en peu cap record arquitectònic de l’antiga construcció.

I es va crear un Parc d’unes grans superfícies –un dels més grans de la ciutat- encara que amb poca personalitat: una sèrie d’espais al voltant de l’escultura Dona i Ocell de 22 metres d’alçada, donada pel seu autor Joan Miró a la ciutat i emblema del parc. La dona porta un barret al cap on s’hi ha posat un ocell. El seu sexe queda pelés per una incisió vertical de color negra en forma de fulla. La obra va se inaugurada l’any 1983. 

Amb els anys el parc ha anat trobant la seva identitat amb equipaments (un aparcament soterrani, un dels dipòsits d'aigües pluvials de la ciutat, un parc de bombers, una biblioteca, espais per gossos) i espais lúdics (pistes de basquet i de futbol, taules de ping-pong, pistes de petanca, entreteniments infantils...), tot plegat com a coses disperses a l'espai sense una gran congruència.

Nous estrats de vida van sedimentant-se sobre les restes de l’antic escorxador, any rere any, sepultant cada vegada més profundament els seus orígens... Potser és per això que la gent continuem referint-nos tossudament a ell com a Parc de l’Escorxador. És el nostre darrer tribut als seus oblidats orígens. 

Eixample: recuperació de patis interiors (I)

El Pla Cerdà, que dissenyava com seria l’expansió de Barcelona fora de les seves muralles, va preveure la creació d’un entramat d’illes octogonals, amb uns espais comuns on es desenvoluparia de convivència veïnal… volia construir una gran ciutat més humana, més oberta a la cultura i a les manifestacions ciutadanes i un model arquitectònic mundial.

Algunes d’aquestes coses es van aconseguir plenament:  la perfecta ordenació dels carrers de l’Eixample i la creació de grans arteries per on havia de fluir el principal trànsit –concebut en un moment en que la circulació de vehicles era incipient- han fet de Barcelona una ciutat sostenible. De la mateixa manera, el disseny de voreres dotades de fileres d’arbres a banda i banda, doten a la ciutat de milers d’arbres que col·laboren, dia a dia, a la seva oxigenació. 

Però hi havia una gran assignatura pendent. L’especulació i la manca d’una política urbanística clara al llarg de la dictadura van fer que gairebé cap les patis interiors es destinés a enjardinaments ni a zones públiques. Per resoldre aquesta errada històrica l’Ajuntament de Barcelona va crear, l’any 1996, la societat anònima ProEixample, amb la principal finalitat de recuperar aquests espais per a la ciutadania i aconseguir que, com a mínim, una de cada 9 illes disposi d’un pati interior obert al públic: això significarà un espai públic cada 200 metres.

A l’any 2011 es portaven recuperats 96.404 m2 de superfície, repartits en 47 interiors d’illa.

A continuació un reportatge fotogràfic sobre els patis recuperats a la zona Esquerra Eixample Sud.

1. Jardins de Sebastià Gasch. Disposa de dues entrades: Rocafort, 87 i Entença, 62

2. Jardins de Paula Montal. Una única entrada per Viladomat, 169

3. Jardins d'Emma de BCN. Accés únic pel carrer Borrell, 157

4. Jardins de Cèsar Martinell. Entrada per Villarroel, 60 i per Gran Via

5. Jardins de Safo. Accés des de Llançà - Avinguda de Roma

        

Les gàrgoles i les quimeres ens contemplen...

Les gàrgoles són parts de les canonades que sobresurten i que serveixen per evacuar l'aigua de la pluja que llisca per les teulades. Va ser molt característic de l'arquitectura medieval, especialment la gòtica, la seva inclusió en forma de criatures grotesques, representació d'homes, d'animals, de monstres i de dimonis.

Sobre la seva significació s'ha escrit molta literatura però es pot arribar a poques conclusions. Es diu insistentment que eren criatures que tenien com a missió espantar als pecadors i protegir el temple... però cada indret a desenvolupat la seva pròpia mitologia.

Si ens centrem en les que trobem a la Catedral de Barcelona, fins a 250, en podem diferenciar clarament dos tipus: les figures grotesques que he descrit abans (foto superior) i les representacions d'animals amables i nobles (foto inferior).

Sobre el primer grup diuen algunes antigues llegendes barcelonines (1) que "són la petrificació d'algunes bruixes i mals esperits que, en una processó de Corpus van fer mofa de la Sagrada Forma. Com a càstig per la burla comesa, es van veure condemnats a empassar aigua cada cop que plogués tinguessin set o no".

El segon tipus de gàrgoles constitueixen el contrapunt més afable: un brau, un elefant, un unicorn (foto)... La seva significació es perd encara més en un mar d'interpretacions, però podria estar relacionada amb la protecció del lloc contra el mal.

Les gàrgoles sovint es confonen amb les quimeres, figures similars però purament ornamentals, sense cap aplicació pràctica, que reben el seu nom dels antics animals imaginaris amb cap de lleó, ventre de cabra i cua de drac que trien foc per la boca. 
































Si la propera vegada que passegeu pel voltants de la Catedral mireu detingudament cadascun dels seus racons, la nostra mirada toparà amb centenars de mirades de pedra que ens guaiten des del fons dels segles. Saludeu-los i continueu el vostre camí! 

.(1) 1001 curiositats de Barcelona, Sílvia Suárez i Anna-Priscila Magriñà, L'Arca, Barcelona 2010

Arc del Triomf, una porta al món

Els Arcs de Triomf són gairebé tan antics com la història de la humanitat. Construïts des de l'antiga Roma fins a l'actualitat, sovint han estat monumentals construccions sota les quals desfilaven les tropes vencedores com a celebració de la seva victòria.

L'Arc del Triomf de Barcelona celebra un altre tipus d'esdeveniment. Va ser construït l'any 1888 amb motiu de l'Exposició Universal que es va celebrar aquell any i fou la porta principal al recinte firal, just a la confluència del Passeig de Sant Joan i l'actual Passeig de Lluís Companys, obra de l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas. La construcció, d'estil neomudèjar, té com a element més destacable el conjunt escultòric de la part superior.  


A la cara que dona al Passeig de Sant Joan, trobem el conjunt escultòric "Barcelona rep les nacions" de Josep Reynés.

A la cara que dona al Passeig de Lluís Companys trobem el conjunt escultòric "Recompensa" d'un molt jove Josep Llimona i representa el repartiment de guardons als participants de l'Exposició.

Els frisos dels costats inclouen al·legories de l'Agricultura i la Indústria, obra d'Antoni Vilanova el primer...

i  al·legories del Comerç i l'Art de Torquat Tassó a l'altre costat.

L'Arc del triomf constitueix una porta oberta a l'enteniment entre pobles, símbol del triomf de la pau i la cultura. Un símbol digne d'una ciutat com Barcelona.

Cada any, en arribar l'11 de setembre l'Arc s'engalana amb els símbols més sobiranistes perquè esdevingui també l'Arc del Triomf de la nostra autodeterminació.

Barcelona Harley Days 2012

Barcelona Harley Days ha tornat a la ciutat. Estil i rugit de motors per una altra diada espectacular. Harley Davidson per milers, 15.000 segons fonts oficials, han vingut a la crida des de les més diverses procedències: 20 països diferents d'Europa, Sudamèrica, Aràbia, Tunísia i Austràlia.

Les 4 columnes, retorn d'un símbol

Les quatre columnes que avui presideixen la Font de Montjuïc van ser restituïdes l'any 2010 després de molts anys de lluita. Puig i Cadafalch va dissenyar-les i a l'any 1919 van alçar-se com a símbol de la nació catalana. 9 anys més tard, al 1928, la dictadura de Primo de Rivera les va enderrocar. S'iniciava una etapa molt fosca per a les llibertats dels catalans i del món .

82 anys després les columnes han ocupat el lloc que els pertoca.

La inscripció que hi consta al peu s'hi pot llegir: 

"Restitució, com a acte de justícia històrica, de les quatre columnes enderrocades
per la dictadura l'any 1928 pel seu caràcter de símbol de Catalunya".

Aquest lema va ser imposat en el darrer moment per l'equip socialista, al poder a l'Ajuntament en aquells moments, malgrat que al llarg de tot el procés de restauració el lema va ser:

 'Monument nacional d'homenatge als homes i dones patriotes catalans de tots els temps'

Però ja se sap... això de parlar de patriotes catalans sempre provoca una certa angoixa a alguns...

Sant Joan 2012. Crònica d'una foguera

23 de juny de 2012. Són 2/4 d'11 del matí i els termòmetres ja marquen 23º i pujant. Cruïlla Entença/Avinguda Mistral, escenari d'una de les fogueres amb més tradició de Barcelona.

Al terra les inscripcions ens indiquen on serà la seva ubicació. Poc a poc els cotxes van desapareixent.

14,15 Es descarrega la sorra sobre la que es construirà la foguera. Tones de sorra per a protegir l'asfalt. 

16 hores: L'artista pren possessió de l'indret.

Aplana acuradament la sorra perquè els desnivells siguin mínims.

La feina pot durar una hora entre la pulcre tasca i les petites aturades per atendre a diverses persones

veïnes i amigues que s'hi acosten... A hores d'ara a ple sol la temperatura passa de 25º

17 hores: Comencen a arribar materials de totes bandes i s'han de classificar només arribar:

cadires amb cadires, armaris amb armaris, caixes amb caixes...

Aquí anem a fer una foguera com Déu mana i no una pila de trastros! sembla dir el director de l'orquestra.

Mentre tant, la flama del Canigó s'acosta a la ciutat.

18 hores: El primer pas a la construcció, delimitar el perímetre.

De manera lenta i ordenada situa les peces una al costat de l'altre.

19 hores: Els materials ja comencen a apilar-se ordenadament.
En pocs moments començarà a edificar-se la foguera!
Mentre tant, pels que heu de sortir, podeu mirar una interessant guia per començar bé Sant Joan

20,30 hores: Una rotllana de cadires marca l'inici de la construcció i li dóna un primer toc de color... 

d'aquí cap amunt.

I mentrestant, qualsevol tros de fusta esdevé una joguina... és la màgia de Sant Joan!

21 hores: Arriba la flama del Canigó en mig de música i festa. Un cop més ha vingut a la cita.

I mentre la foguera van muntant-se, al cel algú ja ha començat la festa!!

22 hores: Això ja te forma... i ara a esperar l'encesa.

I a les 23,30 l'encesa. Bona festa a tothom. Que tingueu una nit màgica!

També podeu accedir a l'àlbum complet