Eixample: recuperació de patis interiors (I)

El Pla Cerdà, que dissenyava com seria l’expansió de Barcelona fora de les seves muralles, va preveure la creació d’un entramat d’illes octogonals, amb uns espais comuns on es desenvoluparia de convivència veïnal… volia construir una gran ciutat més humana, més oberta a la cultura i a les manifestacions ciutadanes i un model arquitectònic mundial.

Algunes d’aquestes coses es van aconseguir plenament:  la perfecta ordenació dels carrers de l’Eixample i la creació de grans arteries per on havia de fluir el principal trànsit –concebut en un moment en que la circulació de vehicles era incipient- han fet de Barcelona una ciutat sostenible. De la mateixa manera, el disseny de voreres dotades de fileres d’arbres a banda i banda, doten a la ciutat de milers d’arbres que col·laboren, dia a dia, a la seva oxigenació. 

Però hi havia una gran assignatura pendent. L’especulació i la manca d’una política urbanística clara al llarg de la dictadura van fer que gairebé cap les patis interiors es destinés a enjardinaments ni a zones públiques. Per resoldre aquesta errada històrica l’Ajuntament de Barcelona va crear, l’any 1996, la societat anònima ProEixample, amb la principal finalitat de recuperar aquests espais per a la ciutadania i aconseguir que, com a mínim, una de cada 9 illes disposi d’un pati interior obert al públic: això significarà un espai públic cada 200 metres.

A l’any 2011 es portaven recuperats 96.404 m2 de superfície, repartits en 47 interiors d’illa.

A continuació un reportatge fotogràfic sobre els patis recuperats a la zona Esquerra Eixample Sud.

1. Jardins de Sebastià Gasch. Disposa de dues entrades: Rocafort, 87 i Entença, 62

2. Jardins de Paula Montal. Una única entrada per Viladomat, 169

3. Jardins d'Emma de BCN. Accés únic pel carrer Borrell, 157

4. Jardins de Cèsar Martinell. Entrada per Villarroel, 60 i per Gran Via

5. Jardins de Safo. Accés des de Llançà - Avinguda de Roma

        

L'Eixample, a petits glops...

Papallona coronant un petit edifici del carrer Llançà

A mitjans del segle XIX Barcelona es trobava encara ofegada per unes muralles opressives que limitaven la seva expansió. Si observem els carrers actuals de la ciutat hauríem de visualitzar aproximadament els límits d'aquestes muralles seguint les actuals rondes (Ronda de Sant Antoni, de Sant Pau, Universitat i de Sant Pere) tancant a les bandes amb Paral·lel i Passeig de Sant Joan. Per a dur a terme aquesta expansió es va seguir el Pla Cerdà, ideat per Ildefons Cerdà i Sunyer, un pla amb una gran visió de futur i de sostenibilitat (quan aquest mot encara no s'havia inventat): grans avingudes a mode d'artèries que han fet suportable la densitat de trànsit actual, una retícula d'illes quadrades i simètriques amb patis interiors... i la seva visió encara anava molt més enllà... però la veritat és que mai no es va arribar a portar totalment a la pràctica.

Un barri de contrastos on es fon la modernitat i la història

L'expansió d'aquest Eixample de Barcelona, que tenia per destí unir la ciutat amb les vil·les circumdants, va iniciar-se l'any 1859 i va desenvolupar-se en ple esclat del Modernisme. No ens hem de sobtar, doncs, que per tot arreu d'aquest barri de la ciutat trobem la presència viva d'aquest art arquitectònic i decoratiu: portes, forjats a balcons i finestres, vitralls, decoracions a façanes... no cal anar a buscar els edificis més emblemàtics per sentir-te envoltat per l'art modernista en un entorn que, en moltes ocasions ha sabut créixer amb una certa harmonia amb el seu entorn... perquè, què és Barcelona si no una màgica fusió d'història i modernitat?

L'Eixample és un barri per on passejar-hi lentament, amb mirada curiosa i inquieta . Si ho feu, de ben segur, cada dia descobrireu un petit detall que ahir no havíeu sabut veure. Petites recompenses per a tota persona que desitgi recollir-les. T'hi animes?