Patí interior de l'Eixample: cada dia surt el sol

Com cada dia, el sol avança mandrosament pel patí interior,
mentre els sons quotidians comencen a despertar
i un paisatge, per moments inanimat, comença a prendre vida:

La dona que –matinera i laboriosa- comença a estendre la roba,
el senyor més gran que des d’un balcó proper
passa lentament les pàgines d’un diari
o l’anciana que ho guaita tot
des del darrera d’uns vidres ronyosos.

I per un cel blau –net i clar- volen nerviosament grups de coloms
d’aquí cap allà, atrafegats com si de sobte
tinguessin una estranya missió que canvia a cada pas...
i una remor de veus llunyanes
ens porta converses alienes, de desconegudes persones.

Però avui es festa i el temps marxa a un altre ritme,
coneixedor i còmplice de la voluntat dels seus transitaris
si exceptuem –està clar- aquell tossut gos que borda obsessivament
una vegada i una altra  a un espai del pati, indeterminat i buit.

Ara la llum ja ho inunda tot i un nen corre pel seu pati
amb els braços en creu cridant ple d’entusiasme:
puc volar, puc volar!... i el temps es renta la cara,
ja ha començat un nou dia i hi ha molta feina per fer!