L'antic escorxador de Barcelona

Amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, Barcelona va plantejar-se unificar els seus escorxadors (en tenia 2 en aquells moments, un al carrer Ocata per a vaques, vedelles i ovelles i un altre al carrer Pujades per a porcs) en un de sol i per la seva ubicació van triar-se uns terrenys coneguts com La Vinyeta, tocant a l’actual plaça Espanya.

Va inaugurar-se el 28 de juny de 1891 i la construcció inicial va ser obra dels arquitectes Antoni Rovira i Trias (1816-1889) i Pere Falqués i Urpí (1850-1916) encara que al llarg de la seva història va viure diverses ampliacions.

Des de 1889 fins el 1979 s’estenen 90 anys de servei on l’Escorxador va oferir el seus serveis ininterrompudament. La seva major superfície va estendre’s des del carrer Diputació fins al carrer Aragó i des de Vilamarí fins a Tarragona, l’equivalent a 4 illes de cases, uns 40.000 m2.

El 29 de març de 1979 va tancar les seves portes. El progrés demanava que una instal·lació d’aquestes característiques estès ubicada fora de la ciutat, així que va ser traslladat a les instal·lacions de Mercabarna. Va ser en aquests moments que la ciutadania, a través de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample, va iniciar la campanya “Tenim raó, volem les Cotxeres i l’Escorxador”, que pretenia lliurar aquests espais de l’especulació urbanística i aconseguir que el seu destí final fossin equipaments per al barri. Després de recollir 3.000 signatures i de fer multitud d’actes, assemblees i accions ciutadanes diverses, finalment es va guanyar la batalla i tots dos espais van ser integrats com espais públics.

Així va néixer a l’espai de l’antic escorxador el projecte Parc Joan Miró, no sense una certa polèmica: el seu disseny i realització es va adjudicar a Beth Galí, dona del delegat d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, l’Oriol Bohigas amb un cert regust de tongo en la seva adjudicació. Després del seu enderroc, el Col·legi d’Arquitectes va fer públic el seu descontent per la manca de sensibilitat urbanística que s’havia tingut al no deixar en peu cap record arquitectònic de l’antiga construcció.

I es va crear un Parc d’unes grans superfícies –un dels més grans de la ciutat- encara que amb poca personalitat: una sèrie d’espais al voltant de l’escultura Dona i Ocell de 22 metres d’alçada, donada pel seu autor Joan Miró a la ciutat i emblema del parc. La dona porta un barret al cap on s’hi ha posat un ocell. El seu sexe queda pelés per una incisió vertical de color negra en forma de fulla. La obra va se inaugurada l’any 1983. 

Amb els anys el parc ha anat trobant la seva identitat amb equipaments (un aparcament soterrani, un dels dipòsits d'aigües pluvials de la ciutat, un parc de bombers, una biblioteca, espais per gossos) i espais lúdics (pistes de basquet i de futbol, taules de ping-pong, pistes de petanca, entreteniments infantils...), tot plegat com a coses disperses a l'espai sense una gran congruència.

Nous estrats de vida van sedimentant-se sobre les restes de l’antic escorxador, any rere any, sepultant cada vegada més profundament els seus orígens... Potser és per això que la gent continuem referint-nos tossudament a ell com a Parc de l’Escorxador. És el nostre darrer tribut als seus oblidats orígens.