La casa dels cargols de Sant Antoni

A finals del 1800, a la zona que ara ocupa el barri de Sant Antoni, s’hi trobava un conjunt d’hortes i petites cases de camperols flanquejades a la llunyania a una banda pels masos d’Hostafrancs i Sants i a l’altra per l’encara emmurallada ciutat de Barcelona.

Circulen històries que parlen que en una barraca feta de canyes i fustes velles hi vivia una parella de camperols de forma molt humil, complementant les seves collites amb la recerca d’espàrrecs, bolets, cargols, farigola i romaní per vendre-ho després al mercat. Continuen les histories explicant que un bon dia, mentre buscaven cargols van trobar, mig enterrat, un saquet ple de doblons d’or. Aquesta troballa va canviar tota la seva vida, dotant-los de recursos econòmics suficients com per viure còmodament ells i la seva descendència per a la resta de les seves vides. En honor a aquest esdeveniment, van fer construir dues espectaculars cases a l’indret on es trobava situada anteriorment la seva barraca i la van dedicar als cargols que els havien portar la prosperitat. Aquest indret és l’actual confluència entre Tamarit i Entença. Si aquesta historia és real o simplement una agradable llegenda no ho podem saber, però com diuen els italians “se non è vero, è ben trovato”

El que podem saber amb certesa és que l’edifici va edificar-se entre els anys 1888 i el 1895 i el seu disseny va córrer a càrrec de l’arquitecte Carles Bosch Negre, que va crear una obra modernista del estil més primerenc, tal com ha estat catalogada per Valentí Pons, amb el motiu omnipresent dels cargols… a les cornises, al ferro forjat de les baranes dels balcons, als frisos esculpits i a les mènsules. També tenen una gran rellevància el pagesos collint cargols representats en un fris central i serigrafiats de pagesos, pageses i detalls vegetals ornamentals.

La casa del cargols no és una gran obra del modernisme català, però és sense cap dubte un edifici singular, imaginatiu i amb una història al darrera que encara el fa més simpàtic, ple d’un art  malauradament perdut en l’arquitectura del segle XXI. 

L'antic escorxador de Barcelona

Amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, Barcelona va plantejar-se unificar els seus escorxadors (en tenia 2 en aquells moments, un al carrer Ocata per a vaques, vedelles i ovelles i un altre al carrer Pujades per a porcs) en un de sol i per la seva ubicació van triar-se uns terrenys coneguts com La Vinyeta, tocant a l’actual plaça Espanya.

Va inaugurar-se el 28 de juny de 1891 i la construcció inicial va ser obra dels arquitectes Antoni Rovira i Trias (1816-1889) i Pere Falqués i Urpí (1850-1916) encara que al llarg de la seva història va viure diverses ampliacions.

Des de 1889 fins el 1979 s’estenen 90 anys de servei on l’Escorxador va oferir el seus serveis ininterrompudament. La seva major superfície va estendre’s des del carrer Diputació fins al carrer Aragó i des de Vilamarí fins a Tarragona, l’equivalent a 4 illes de cases, uns 40.000 m2.

El 29 de març de 1979 va tancar les seves portes. El progrés demanava que una instal·lació d’aquestes característiques estès ubicada fora de la ciutat, així que va ser traslladat a les instal·lacions de Mercabarna. Va ser en aquests moments que la ciutadania, a través de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample, va iniciar la campanya “Tenim raó, volem les Cotxeres i l’Escorxador”, que pretenia lliurar aquests espais de l’especulació urbanística i aconseguir que el seu destí final fossin equipaments per al barri. Després de recollir 3.000 signatures i de fer multitud d’actes, assemblees i accions ciutadanes diverses, finalment es va guanyar la batalla i tots dos espais van ser integrats com espais públics.

Així va néixer a l’espai de l’antic escorxador el projecte Parc Joan Miró, no sense una certa polèmica: el seu disseny i realització es va adjudicar a Beth Galí, dona del delegat d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, l’Oriol Bohigas amb un cert regust de tongo en la seva adjudicació. Després del seu enderroc, el Col·legi d’Arquitectes va fer públic el seu descontent per la manca de sensibilitat urbanística que s’havia tingut al no deixar en peu cap record arquitectònic de l’antiga construcció.

I es va crear un Parc d’unes grans superfícies –un dels més grans de la ciutat- encara que amb poca personalitat: una sèrie d’espais al voltant de l’escultura Dona i Ocell de 22 metres d’alçada, donada pel seu autor Joan Miró a la ciutat i emblema del parc. La dona porta un barret al cap on s’hi ha posat un ocell. El seu sexe queda pelés per una incisió vertical de color negra en forma de fulla. La obra va se inaugurada l’any 1983. 

Amb els anys el parc ha anat trobant la seva identitat amb equipaments (un aparcament soterrani, un dels dipòsits d'aigües pluvials de la ciutat, un parc de bombers, una biblioteca, espais per gossos) i espais lúdics (pistes de basquet i de futbol, taules de ping-pong, pistes de petanca, entreteniments infantils...), tot plegat com a coses disperses a l'espai sense una gran congruència.

Nous estrats de vida van sedimentant-se sobre les restes de l’antic escorxador, any rere any, sepultant cada vegada més profundament els seus orígens... Potser és per això que la gent continuem referint-nos tossudament a ell com a Parc de l’Escorxador. És el nostre darrer tribut als seus oblidats orígens. 

Eixample: recuperació de patis interiors (I)

El Pla Cerdà, que dissenyava com seria l’expansió de Barcelona fora de les seves muralles, va preveure la creació d’un entramat d’illes octogonals, amb uns espais comuns on es desenvoluparia de convivència veïnal… volia construir una gran ciutat més humana, més oberta a la cultura i a les manifestacions ciutadanes i un model arquitectònic mundial.

Algunes d’aquestes coses es van aconseguir plenament:  la perfecta ordenació dels carrers de l’Eixample i la creació de grans arteries per on havia de fluir el principal trànsit –concebut en un moment en que la circulació de vehicles era incipient- han fet de Barcelona una ciutat sostenible. De la mateixa manera, el disseny de voreres dotades de fileres d’arbres a banda i banda, doten a la ciutat de milers d’arbres que col·laboren, dia a dia, a la seva oxigenació. 

Però hi havia una gran assignatura pendent. L’especulació i la manca d’una política urbanística clara al llarg de la dictadura van fer que gairebé cap les patis interiors es destinés a enjardinaments ni a zones públiques. Per resoldre aquesta errada històrica l’Ajuntament de Barcelona va crear, l’any 1996, la societat anònima ProEixample, amb la principal finalitat de recuperar aquests espais per a la ciutadania i aconseguir que, com a mínim, una de cada 9 illes disposi d’un pati interior obert al públic: això significarà un espai públic cada 200 metres.

A l’any 2011 es portaven recuperats 96.404 m2 de superfície, repartits en 47 interiors d’illa.

A continuació un reportatge fotogràfic sobre els patis recuperats a la zona Esquerra Eixample Sud.

1. Jardins de Sebastià Gasch. Disposa de dues entrades: Rocafort, 87 i Entença, 62

2. Jardins de Paula Montal. Una única entrada per Viladomat, 169

3. Jardins d'Emma de BCN. Accés únic pel carrer Borrell, 157

4. Jardins de Cèsar Martinell. Entrada per Villarroel, 60 i per Gran Via

5. Jardins de Safo. Accés des de Llançà - Avinguda de Roma